Té portes el camp ??

Tots els que fem habitualment rutes per la muntanya, ja siga, a peu, amb bicicleta de muntanya, o inclús, a cavall, en quant ens endinsem en zones de ramaderia extensiva, estem acostumats a trobar-nos al nostre pas amb finques aparcelades; antigament estes parcel·les es delimitaven amb parets de pedra seca; des de fa prou anys, eixa pràctica és insostenible, tant econòmica, com ecològicament, pel que ha sigut substituïda per tanques metàl·liques, fil d’aram d’arç, o cables electrificats.
Moltes d’estes parcel·les tenen camins que les travessen des de temps immemorials, i que deuen una servitud de pas a qualsevol usuari que tinga a bé utilitzar-los.

Per a fer compatible el tancament de la parcel·la per a ús ramader, amb l’accés als camins públics, els propietaris recorren a diversos tipus de portes, depenent del tipus de bestiar que hi ha en el seu interior, i també, de la sensibilitat i el compromís del ramader amb els usuaris. Este últim apartat, és el que m’interessa comentar.
Algunes són senzilles (un pal fix i un altre mòbil units per un cércol de fil d’aram) i al mateix temps molt pràctiques, facilitant la seua obertura i tancament a vegades inclús amb una sola mà; altres, més sofisticades, porten un doble moll que després d’obrir-les, les torna a la seua posició de tancades; també són pràctiques les instal·lades fixes, amb un buit en zig-zag, que permet el pas de persones i gossos, però no de cavalls, bous, ovelles, etc.
D’altra banda, hi ha un xicotet percentatge de ramaders que posen tot el seu interés en què no entrem per les seues portes, les lliguen amb cordes, fils d’aram, cadenes, inclús algun cadenat; això fa desistir a alguns senderistes, quan no estan segurs de si realment és un camí públic; el que decidix passar, moltes vegades passa una llarga estona desembolicant fils d’aram i cadenes, inclús de vegades cal tallar alguna corda, això sol convertir-se en enuig del senderista, que com a venjança deixa la porta mal tancada, o inclús oberta, amb la consegüent possibilitat d’una fuga de bestiar; açò al seu torn enfurix el ramader, que posa més traves al lliure trànsit pel camí, i es convertix en el peix que es mossega la cua.

Per a eludir conflictes em d'intentar posar tots un poc de la nostra part; els senderistes eixim a disfrutar de la muntanya i hem d’evitar a tota costa provocar danys en la propietat privada. Els propietaris, han de respectar la servitud de pas dels camins, i en el cas que siga molt complicat deixar-los lliures, posar les màximes facilitats per al trànsit per ells.
Creiem que és un tema de sentit comú i tolerància, no de legislacions, denuncies, etc., perquè açò el que sol provocar, és que les parts radicalitzen mes les seues posicions, i compliquen la situació fins a l’infinit, només cal veure l’enorme polèmica que s’ha creat amb la recent proposta de la llei de caça, que pretenia restringir l’accés a recol·lectors de bolets, senderistes i ciclistes, els dies en què haguera batuda de caça major.