27 juliol, 2014

IX Mitja Marató de muntanya

Ja estem treballant intensament, en els preparatius de la IX Mitja Marató de muntanya de l'Alcora. En la barra lateral, teniu l’enllaç al tríptic, amb les dades, i la inscripció, per si algú necessita descarregar-se-la.
El preu de les inscripcions continua sent el mateix, 12€ fins al diumenge anterior, i 15€ el dilluns, dimarts i dimecres, de la ultima setmana. Els punts d’inscripció són:
42 i Pico Castelló i València
Evasió Running
Atmosfera Sport Running
I també mantenim el fax 964 994 052 per als que preferiu realitzar l’ingrés en els nostres comptes de la Caixa Rural, o de Bankia.
El recorregut de la cursa continúa sent el mateix dels últims anys; el de la marxa popular, l'hem allargat, perquè molts participants de les edicions anteriors ens han comentat que els pareixia un poc curt.
Els trofeus, a l'igual que en totes les edicions anteriors, estaran dissenyats i fabricats per un taller ceràmic de l'Alcora.
Este any intentat diversificar, hem eliminat els premis en metàl·lic, però, premiarem el vostre esforç en el Km. vertical amb un bon grapat de lots de productes del terreny.
Vos anirem informant de les novetats, tant en este blog, com en el nostre grup de Facebook: https://www.facebook.com/groups/201410703254394/ , tambien intentarem resoldre qualsevol dubte en el nostre correu:  celalcora@gmail.com

Com sempre, vos esperem a tots, i desitgem que l’esforç de l’organització, aprofite per a què passeu un matí agradable amb nosaltres.




09 juliol, 2014

Les activitats de l'estiu

Durant els mesos de juliol i agost, el centre excursionista de l'Alcora organitza dos activitats en què any rere any participen un bon grup de socis i simpatitzants, estes són: la marxa a Penyagolosa, i, l’excursió a Pirineus.
La marxa a Penyagolosa enguany serà la XXXIV edició, i és la més antiga de quantes realitza esta associació; com ja hem comentat algún altra vegada, un grup d’aficionats ja la va realitzar en diverses ocasions abans de que el centre existira com a tal. Ens hem acostat al gegant de pedra per multitud de sendes, i de vegades també “no sendes”. En les tertúlies després del sopar, els veterans, sempre recorden alguna anècdota de les moltes viscudes al llarg de tots estos anys.
Per a esta edició, que igual que els últims anys finalitzara a Vistabella, hem previst una ruta senzilla, possiblement la més curta possible per a arribar al destí, serà la següent: eixim de l'Alcora per l'Assut a La Foya, després pel Pla del Vinyé, La Torreta i Más de la Parra a La Fogenta, on parem a esmorzar, amb el vi i l’aigua que ens porta Germàn, el nostre avituallador oficial, seguim fins a la lloma Bernat des d’on ja s’albira Xodos, la nostra pròxima parada, i on els senderistes aniran arribant a partir de les tretze hores. En acabant de dinar, i quan abaixe una poca la calor, continuarem per la font del Recuenco i el Más del Collet, fins a arribar a Vistabella a ultim hora de la vesprada. Una vegada tots reagrupats, repartiment de les samarretes i foto commemorativa. A la nit sopar en el restaurant el Dau, i després revetla amb discomovil fins lo que cadascú aguante.

Durant els últims tretze anys, hem organitzat una excursió de cap de setmana a la serralada Pirinenca, per a pujar a un o dos “tresmils” dels més de dos-cents que atresora esta cadena muntanyenca. Enguany canviem radicalment de plantejament, ens n’anem al País Basc, i pujarem dos cims de menys de mil cinc-cents metres. Però que ningú es porte a engany, en anys anteriors comencem les caminades a altures entre els 1600 i els 2200m, esta vegada, eixirem des de Durango que està situat a 110m. sobre el nivell del mar, per a pujar al cim de l’Alluitz a 1040m. i a continuació l’Anboto, a 1331m. o siga que desnivell haver-hi, hi ha.
El diumenge, ja de camí a casa, pararem en Elciego, i visitarem els cellers Marqués de Riscal, situats en un casalici dissenyat per l’arquitecte Frank Gerhy.
                                              Com sempre, hem organitzat estes activitats desitjant que siguen del grat dels nostres socis i simpatitzants, i esperant la participació de tots.

Felices caminades a tot'hom

01 maig, 2014

Té portes el camp ??




Tots els que fem habitualment rutes per la muntanya, ja siga, a peu, amb bicicleta de muntanya, o inclús, a cavall, en quant ens endinsem en zones de ramaderia extensiva, estem acostumats a trobar-nos al nostre pas amb finques aparcelades; antigament estes parcel·les es delimitaven amb parets de pedra seca; des de fa prou anys, eixa pràctica és insostenible, tant econòmica, com ecològicament, pel que ha sigut substituïda per tanques metàl·liques, fil d’aram d’arç, o cables electrificats.
Moltes d’estes parcel·les tenen camins que les travessen des de temps immemorials, i que deuen una servitud de pas a qualsevol usuari que tinga a bé utilitzar-los.


Per a fer compatible el tancament de la parcel·la per a ús ramader, amb l’accés als camins públics, els propietaris recorren a diversos tipus de portes, depenent del tipus de bestiar que hi ha en el seu interior, i també, de la sensibilitat i el compromís del ramader amb els usuaris. Este últim apartat, és el que m’interessa comentar.
Algunes són senzilles (un pal fix i un altre mòbil units per un cércol de fil d’aram) i al mateix temps molt pràctiques, facilitant la seua obertura i tancament a vegades inclús amb una sola mà; altres, més sofisticades, porten un doble moll que després d’obrir-les, les torna a la seua posició de tancades; també són pràctiques les instal·lades fixes, amb un buit en zig-zag, que permet el pas de persones i gossos, però no de cavalls, bous, ovelles, etc.
D’altra banda, hi ha un xicotet percentatge de ramaders que posen tot el seu interés en què no entrem per les seues portes, les lliguen amb cordes, fils d’aram, cadenes, inclús algun cadenat; això fa desistir a alguns senderistes, quan no estan segurs de si realment és un camí públic; el que decidix passar, moltes vegades passa una llarga estona desembolicant fils d’aram i cadenes, inclús de vegades cal tallar alguna corda, això sol convertir-se en enuig del senderista, que com a venjança deixa la porta mal tancada, o inclús oberta, amb la consegüent possibilitat d’una fuga de bestiar; açò al seu torn enfurix el ramader, que posa més traves al lliure trànsit pel camí, i es convertix en el peix que es mossega la cua.
Per a eludir conflictes em d'intentar posar tots un poc de la nostra part; els senderistes eixim a disfrutar de la muntanya i hem d’evitar a tota costa provocar danys en la propietat privada. Els propietaris, han de respectar la servitud de pas dels camins, i en el cas que siga molt complicat deixar-los lliures, posar les màximes facilitats per al trànsit per ells.
Creiem que és un tema de sentit comú i tolerància, no de legislacions, denuncies, etc., perquè açò el que sol provocar, és que les parts radicalitzen mes les seues posicions, i compliquen la situació fins a l’infinit, només cal veure l’enorme polèmica que s’ha creat amb la recent proposta de la llei de caça, que pretenia restringir l’accés a recol·lectors de bolets, senderistes i ciclistes, els dies en què haguera batuda de caça major.



07 març, 2014

Dia Internacional de la Dona

El tema del Dia Internacional de

 la Dona 2014, commemorat

 anualment el 8 de març, és: 

“Igualdad para las mujeres:

 progreso para"tod@s

El Dia Internacional de la Dona,

 es va celebrar per primera

 vegada el 8 de març en 1975,

 Any Internacional de la Dona.

 Dos anys més tard, l’ONU, va

 adoptar una resolució proclamant

 un Dia de les Nacions Unides per

 als Drets de la Dona i la Pau

 Internacional, que els Estats

 Membres poden celebrar qualsevol dia de l’any seguint la

 seua tradició històrica i nacional.

El Dia Internacional de la Dona va sorgir

 de les activitats dels moviments obrers

 a finals del segle XX a Amèrica del Nord i Europa. Des de llavors, el Dia Internacional de la

 Dona ha adquirit una dimensió global per a les dones dels països desenrotllats i en

 desenrotllament per igual. El creixent moviment internacional de les dones, ha ajudat a

 fer que la seua commemoració oferisca l’oportunitat d’incrementar el suport als drets i la

 participació de les dones en les esferes política i econòmica.


El Dia Internacional de la Dona ha passat a ser un moment de reflexió sobre els progressos

 aconseguits, un cridat al canvi, i una celebració dels actes de valor i determinació

 presos per dones corrents que han tingut un paper extraordinari en la història dels seus

 països i les seues comunitats.



16 febrer, 2014

El Jinquer (o Xinquer)

Castell de Xinquer
Encara queden abruptes parets del que un dia va ser un poble. A uns 15 quilòmetres de l’Alcúdia de Veo resistixen al temps, pedregosos i vells esquelets de morades, i inclús de l’església. Jinquer (o Xinquer), en ple cor de la Serra´d’Espadà, és un clar exemple de poble abandonat a la província de Castelló. En menys de cent anys ha viscut el delecte d’aconseguir el màxim nombre d’habitants i el malmet de convertir-se en una vila fantasma. L’escriptor i periodista valencià, Agustín Hernández, explica que l’abandó de Xinquer es va produir durant la Guerra Civil;  «desprésd’haver arribat a tindre un centenar d’habitants i 28 cases l’any 1913 »Prop de Xinquer també es poden trobar innumerables restes militars, sobretot trinxeres, « perquè el front va estar parat en esta zona durant prou de temps »
 El municipi de l’Alcúdia de Veo estava format per quatre nuclis urbans :Xinquer, Veo, Benitandús i l’Alcúdia de Veo. Actualment, Xinquer és l’únic que ha patit el fenomen de la despoblació. En l’altre extrem està Veo que ha vist com ha augmentat el nombre d’habitants  en els últims anys,. Un fenomen «curiós» és la convivència de dos llengües en un mateix poble. «Els veïns del nucli de l’Alcúdia de Veo parlen en castellà però en l’aldea de Veo la llengua vehicular és el valencià, a l'igual que en Benitandús. Es pensa que en Xinquer també es parlava en castellà per estar més prop d’Algimia d’Almonacid». El seu nom, que ve de l’àrab, significa ‘cabanya’ o ‘graner’.
La vegetació repobla el lloc
Encara podem imaginar el trasbals de gent anant i venint, els hòmens i els seus animals de càrrega cap al camp, les dones a coure el pa… Però tot açò va canviar allà per l’any 1526, quan es va expulsar als musulmanes definitivament de la Serra d’Espadà. Els pobletans van deixar pas a colònies cristianes, no sense abans oferir resistència. I és que els estaven expulsant del seu llar, de tot allò que coneixien i que havien conegut des de sempre. Finalment, la creu cristiana va véncer i la Serra d’Espadà, amb tots els grups d’alqueries, poblats i pobles, va passar al bando catòlic. Hui d’aquells dies de tranquil·litat només queda el record del castell en ruïnes que observa este despoblat des d’una roca veïna.
És curiós com entre l’època de màxima esplendor demogràfica al seu declivi no hi ha més de 50 anys. A principis del segle XX,  era una aldea pròspera. Però la Guerra Civil lo va canviar tot. El Xinquer es trobava just en la zona bèl·lica dels dos exèrcits del Front de Llevant. Les seues gents, una vegada més, van haver de deixar-ho tot per a sobreviure.
Església
Accedint per la pista, la primera cosa que destaca ,són les ruïnes de l’església dedicada en el seu moment a la Purísima Concepció,  en la zona més aclarida del poble, sense res de front més que muntanyes repletes de vegetació. El sostre que la cobria fa temps va caure, però en el seu xicotet interior, encara aguaita la humil  decoració que posseïa. El altar major, en el que en algun moment hi hauria una talla, encara conserva les seues columnes, però les hedres han decidit ocupar-lo. El caminant trobarà cases, carrerons, però sobretot, arbres i albarzers que han engolit delicadament la civilització que en algun moment allí hi havia. La naturalesa una vegada més ens mostra el seu poder i la seua determinació.
Els bancals encara ens recorden la vida que fa no tant temps hi havia en aquell lloc, i segur que en els pobles circumdants encara hi ha gent major que recorden amb nostàlgia la tràgica història d’este poble.
Finalment, es pot aguaitar el castell, hui més inexpugnable que mai, ja que la senda d’accés està perduda. Esta fortalesa roquera ens recorda tems d’esplendor. Un passat en què des dels seus almenas es vigilava l’arribada de l’enemic, però també la vida del poble. D’aquest només queda algun llenç de la muralla , prou perquè puguem imaginar la seua comesa.
Portalada
Hui en dia només es pot imaginar com seria el Xinquer ple de vida, el viatger pot aproximar-se a escoltar esta història que el silenci conta a aquells que la vullguen escoltar.
Estem davant d’un poble que en l’actualitat posseïx l’encant d’allò que s’ha abandonat, de la victòria de la naturalesa sobre els hòmens. El Xinquer guarda la seua història per a qui la vullga escoltar, però com tot en esta vida, haureu d’anar a buscar-la.
El centre excursionista de L’alcora hem programat este mes de març, una ruta per eixa zona d’Espadà, pujarem al Rápita, cim més alt de la serra, i passarem per indrets emblemàtics com la nevera de Quatre Camins, el Xinquer, o els brolladors de Castro. En uns dies eixirà la circular amb la informació.

Molí
Felices caminades a tot`hom

09 desembre, 2013

Seguim caminant

Un xicotet resum de les dos últimes activitats organitzades pel Centre Excursionista.
16-11-2013 XII Marxa al voltant de l'Alcora; 
Eixim 45 senderistes a les set del matí, des de la plaça Loreto; a les nou i mitja, parem a esmorzar a Ribesalbes, on va començar a ploure, llavors es van desenrotllar dos opcions, uns van seguir amb el recorregut previst, per Fanzara, i, pista amunt fins Araia, uns altres van acurtar el recorregut per Sanchils i mas de Bachero. A les dos de la vesprada estàvem tots en local social d’Araya, on es va fer el repartiment de les samarretes commemoratives de la marxa, i a continuació el dinar que teníem encarregad; una gustosa sarsuela de peix, preparada pels encarregats del bar; al finalitzar l'apàt, una estona mes de caminada, pel más de Marco fins a l'Alcora. Total del recorregut complet, uns 33 Km.
Va ser un dia fret, plujós, i desagradable, però la gent no es va espantar i de nou vam completar l’activitat amb camaraderia i bon humor.




Llüint la samarreta nova


7-12-2013 Marxa a l’Esparreguera;        22 senderistes, amb autobús fins els Rosildos; des d’allí creuem la rambla i vessant amunt, a buscar el vèrtex geodèsic del cim de l’Esparreguera, un poc abans d’arribar a lo més alt, esmorzem en un paratge amb un pou i restes de corrals. Vam estar una bona estona en el cim, gaudint de les extenses vistes ; planes de Vilafamés i Valldalba, massís del Penyagolosa, mola d'Ares, vall de Catí, etc. també es van deixar veure, diversos ramats de cabres salvatges; a continuació descens per l’altra vessant fins la Torre d’en Besora, on ens esperava l’autobús per a portar-nos al parc miner del maestrat. Allí teníem concertat un recorregut per les mines Esperanza i Victòria, acondicionades per a realitzar visites amb un guia que explice les característiques geològiques i condicions de treball del lloc, és una visita molt recomanable, d'un parell d'hores de durada; després del recorregut miner, vam dinar en el restaurant que hi ha en el mateix paratge i de nou a l’autobús que ens va tornar a l'Alcora.
Va ser un recorregut curt, d’uns tretze Km., però amb les fantàstiques vistes des d’Esparreguera, i, la novetat de la visita guiada a les mines, serà una excursió que recordarem
Miners de pacotilla



Només ens queda la Sansilvestrada a Roques Llises per a completar el calendari de 2013, caldrà posar-se les piles, i anar preparant el de 2014


Felices caminades a tot'hom

03 desembre, 2013

Una de llibres

Portada del llibre
Amb l’organització de la coordinadora d’associacions culturals de l'Alcalatén, este dilluns passat dia dos, en el saló de  actes de les noves dependències de l’ajuntament de l'Alcora, el periodista i escriptor d'Alboraia,   ens va donar a conéixer el seu nou llibre, escrit i editat per ell mateix "Pobles valencians abandonats" Cent seixanta pàgines  de fotografies i descripcions d’una trentena de nuclis, que en alguna època van estar densament poblats, i hui estan, alguns submergits o destruïts, altres, en ruïnes, i algun, afortunadament, en procés de rehabilitació i repoblació.
No és un llibre de viatges, tampoc una guia de muntanya, el recomane ací perquè em pareix interessant com a ferramenta per a plantejar-nos excursions de qualsevol nivell, des d’eixides amb xiquets per a visitar el nucli triat, fins a rutes de tot un dia, per a, conéixer també l’entorn i formes de subsistència dels habitants del lloc.
l'Autor en plena feina
Com ja vos haureu donat compte que comentar llibres no és lo meu, pose els enllaços al blog de l’autor, on vos podreu fer una idea més aproximada d’esta interessant publicació.

http://elspoblesvalenciansabandonats.blogspot.com.es/


Algúns dels asistents a la presentaçió


Felices caminades a tot'hom